dimarts, 22 de març de 2011

L'esllavissada del Mont Granier del 1248.

El 1248 una gran esllavissada a la cara N del Mont Granier (Savoia, França) sepultà cinc pobles situats al peu de la muntanya, i en destruí parcialment uns altres dos, amb un balanç de víctimes que, segons les fonts, varien de les 1.000 a les 5.000 persones. En tot cas, un dels pobles que fou totalment destruït és el de Saint-André, que llavors competía amb Chambéry per la capitalitat de la Savoia. De fet, aquesta "selecció natural" facilità que avui en dia Chambéry en sigui la capital.


Geografia actual.
El Mont Granier (1.933m) és una muntanya situada al massís de la Chartreuse, un dels massíssos que, juntament amb els Bauges, les Aravis, etc, formen els contraforts calcaris (també anomenats Prealps) externs als Alps penins. L'orígen del massís és similar al dels nostres massíssos prepininencs (Montsec): calcari depositat durant el Cretaci (Mesozoic), i aixecat després durant l'orogènia alpina. Posteriorment, i durant l'època de les glaciacions, els contorns del massís foren erosionats i treballats per la glacera de l'Isère, quina superfície màxima s'elevava fins als 1.000m d'altitud al sud del massís, i als 1.400m al nord. La Chartreuse, de major altitud, partia la glacera en dos parts, quedant el massís al mig, com una illa.
Imatge 1: Mapa que ilustra la màxima extensió de la glacera de l'Isère durant l'Würmià (fa entre 80.000 i 18.000 anys). El massís de la Chartreuse era un vertader escull que separà la glacera de l'Isère en dues parts. Al sud del mapa veiem la situació de l'actual ciutat de Grenoble, per a situar-nos, i al nord del mapa podem veure la situació del Col du Granier: el Mont Granier està situat una mica més al sud del coll (Font: Geol-Alp).
La retirada de les glaceres encetà una nova fase, que encara dura, de fragmentació dels vessants i sedimentació a la vall.
La fragmentació als vessants és deguda al fenòmen de descompressió que experimenten les parets en absència d'una glacera que exercía una pressió constant (postglacial rebound), i que provoca falles i despreniments de material. Un exemple recent el tenim en el despreniment succeït a la cara S de la Dent de Crolles l'octubre de 2010.
La sedimentació a la vall és deguda a l'acumulació del material aportat per aquests despreniments, a l'aparició de les nombroses morrenes i tills que va anar deixant la glacera a mida que es retirava, i a l'acumulació al fons de vall dels sediments arrossegats per l'Isère un cop que la vall ha canviat el seu règim per esdevenir una vall fluvial.
Actualment podem trobar al peu del Mont Granier el terroir d'Apremont, una de les nombroses regions de producció de ví que formen part de la Denominació d'Orígen Controlada de Savoia (Apellation d'Origine Controlée Vins de Savoie). Gairebé la totalitat de les vinyes del Terroir d'Apremont estan ubicades sobre els terrenys que lliscaren vers la vall durant l'esllavissada del 1248.


L'esllavissada històrica.
L'esllavissada tingué lloc la nit del 24 al 25 de Novembre de 1248, quan una enorme porció de la muntanya, llavors anomenada Apremont, es desprengué provocant una enorme esllavissada que després evolucionaria en colada de fang, engolint tot el que trobava fins acumular-se a la riba dreta de la vall de Grésivaudan (tram de la vall del riu Isère situada aproximadament entre Pontcharra i Grenoble), sepultant totalment cinc pobles (Cognin, Vaurey, Granier, Saint-André i Saint-Péron), i destruïnt-ne parcialment dos: Murs (avui en dia anomenat Les Marches), i Myans, on l'esllavissada s'aturà just a l'indret on hi havia una petita capella dedicada a la verge María.


Imatge 2: la primera representació de l'esllavissada, representada a la Chronique de Nuremberg per metge i humanista Hartman Schedel, data de l'any 1493. (font: Alpes magazine)


Segons la interpretació de l'època, l'esllavissada fou provocada pels poders divins, que castigaven així l'avarícia dels savoiards, que "practicaven la usura, la simonia i que abusaven dels viatgers al seu pas per la regió", i que de pas avisaven sobre una inminent catàstrofe que es produiría en breu i quins símptomes ja s'havíen fet notar per tota Europa: la fí del món. L'esllavissada era vista com una mena de lluita entre el bé i el mal, i el fet que s'aturés just davant d'una capella, un miracle. La petita imatge havia estat capaç d'aturar una catàstrofe d'orígen diví, o com a mínim d'orígen sobrenatural, que havia castigat milers de persones. Dos segles més tard el Sanctuaire de Notre-Dame de Myans fou construït al mateix lloc exacte on hi havia la capella. El santuari compta amb la seva pròpia llegenda: "Les moines expulsés du prieuré se réfugièrent dans l'église Notre-Dame de Myans, et prièrent la Vierge, qui arrêta les diables et leur œuvre destructrice au pied de l'édifice religieux" (Els monjos expulsats del monestir van refugiar-se dins l'esglèsia de Notre-Dame de Myans, i pregaren a la verge, que frenà els diables i la seva obra destructiva al peu de l'edifici religiós).


Imatge 3: Aspecte actual de les cares N (esquerra de la imatge) i W (dreta de la imatge) del Mont Granier, vistes des del Col du Granier. Encara avui en dia, passats gairebé 800 anys, la imatge parla per sí sola. A la cara W podem veure la que segurament seria la morfologia de la cara N abans de l'esllavissada, igual que si ens fixem en l'extrem esquerra de la imatge, veiem la continuació del vessant de la cara E.


Il.lustració de l'esllavissada.
Per començar, vegem algunes xifres:
-Superfície recoberta pels materials transportats: 32 km2
-Ample mínim: 2 km
-Ample màxim: 7 km (entre Chapareillan i Saint-Baldoph)
-Distància màxima recorreguda per la colada de fang i materials: 11 km
-Punt més llunyà on arribà la colada: Chignin-Gare
-Espessor dels sediments al punt de màxim material acumulat: 150m
-Espessor dels sediments dipositats a la plana de Myans: 40m
-Volum total dels materials desplaçats: 500 milions de m3

I a continuació, algunes imatges que il.lustren el succés, i que ens permeten fer-nos una millor idea.

Imatge 4: Il.lustració de l'esllavissada vista des de la riba esquerra de l'Isère. Podem veure en groc el perfil que tenia la muntanya abans de l'esllavissada, i abaix, també en groc, la superfície on s'acumulà el material mobilitzat. Les fletxes negres ens indiquen la direcció del moviment que seguí el material. Podem veure també, en lletra itàlica, la situació dels dos pobles parcialment afectats (Les Marches, Myans) i del terroir Abîmes, que juntament amb el terroir d'Apremont, està ubicat totalment dins els límits del material acumulat (font: Geol-alp).
Imatge 5: Representació de la superfície del material arrancat (esquerra) i acumulat (dreta), amb la situació dels principals pobles (destruïts i no destruïts). La diferència amb la topografia anterior a l'esllavissada ha estat reconstituïda, les corbes de nivell representen els valors, en metres, de l'espessor del material acumulat. Podem veure també la situació d'un dels llacs creats per l'esdeveniment, el Lac de Saint-André (font: LGHAM, Université de Savoie -ara EDYTEM-).



Primeres causes atribuïdes: el terratrèmol.
Una de les primers hipòtesis serioses que sorgí, ja deixant de banda les supersticions de l'edat mitjana, atribuí el succés a un terratrèmol.
En efecte, un gran terratrèmol hauria desestabilitzat la paret nord del Mont Granier que, com la resta del massís, ja presentava un gran desnivell i un fort pendent, resultat de l'erosió glacial. Aquesta era l'única raó possible que podia explicar un enorme moviment de massa com el que succeí. D'altra banda, en els reculls històrics de terratrèmols es parla d'un misteriós "terratrèmol de Provença el 1248" que causà 5000 morts. Més tard la recerca permetria identificar el fenòmen, que no estaria ubicat a Provença sinó a Savoia, i que es tractaria en efecte de l'esllavissada del Mont Granier.
La manca de testimonis visuals, degut a que l'esllavissada es produí a mitjanit, impedía descriure visualment els fets, donant lloc a aquesta teoria basada en les suposicions més o menys lògiques, i no a l'observació del fenòmen, que hauria facilitat la seva comprensió.
Estudis més moderns han permés descartar la tesi del terratrèmol, principalment a causa d'aquestes evidències:
-per crear una esllavissada com la que succeí s'ha calculat que hauria calgut un terratrèmol de grau 11 o 12 en l'escala de Richter,
-un tal terratrèmol hauria deixat un rastre destructiu no només al Mont Granier i als seus voltants, sinó també a la Comba de Savoia, i s'hauria fet notar a centenars de quilòmetres,
-no s'ha trobat cap gran falla (o almenys, cap falla del tamany necessari) capaç de produïr tal terratrèmol,
-i tampoc no hi ha registres d'activitat sísmica habitual.


Recerca posterior: la tesi de Goguel-Pachoud.
La teoria del terratrèmol va servir durant molt de temps per a donar una explicació més o menys satisfactòria del fenòmen: quina altra força natural, sinó, hauria pogut partir en dos una muntanya sencera?
Van haver de passar més de 700 anys des de l'esdeveniment per a que una altra teoria, bastant més precisa, arribés a explicar satisfactòriament el que va passar, i sobretot, les causes que originaren el fenòmen, doncs la teoria del terratrèmol ja era més que dubtosa.
En la seva tesi feta l'any 1972 dos geòlegs, Jean Goguel i Albert Pachoud, proposen que, encara que un moviment sísmic hagués pogut tenir lloc, aquest no explicaria la gran destrucció que va tenir lloc, sinó que com a màxim hauria estat el detonant. Les conclusions finals de l'estudi parlen de "un glissement de l'ensemble des terrains sur une surface de stratification des marnes valangi-niennes" (una esllavissada del conjunt dels terrenys sobre una superfície d'estratificació de margues valanginianes). La vertadera causa hauria sigut, doncs, un despreniment a l'estrat superior calcari que hauria desestabilitzat un estrat inferior de margues, o sigui, una mena de reacció en cadena.
Goguel i Pachoud van fer un estudi molt seriós que tenia en compte la geologia del massís, kàrstic, i van estudiar i cartografiar la muntanya, l'esllavissada, el desplaçament, registrant tota mena de dades per poder tenir una visió global del fenòmen, i desenvolupant una teoria que s'ajusta molt a la teoria actual.

Imatge 6: Croquis extret de la tesi de Goguel i Pachoud (1972), mostrant la situació i la composició dels diferents materials mobilitzats per l'esllavissada, així com la nova redisposició de la xarxa fluvial, i la situació dels dos principals llacs creats a conseqüència de l'esllavissada (lac Noir i lac de Saint-André) (font: Académie Grenoble).
Llegenda: 1-Calcari urgonià. 2- Calcari del Juràssic superior. 3- Despreniments recents. 4- Zona de lliscament (Col du Granier). 5- Part superior de la barreja de materials mobilitzats. 6- Zona rica en blocs grans. 7- Zona inferior amb blocs aïllats. 8- Zona de sortida del lliscament. 9- Límits actuals de la paret (Urgonià) del Mont Granier. 10- Cabussament dels estrats.




Hipòtesis actuals i explicació del fenòmen.
La hipòtesi actual ve a dir més o menys el que el 1972 ja van explicar Goguel i Pachoud, però podem precisar una mica més el que, amb tota probabilitat, va succeïr exactament. Aquesta és l'explicació més plausible:
El Mont Granier és una muntanya kàrstica, amb una xarxa molt ben desenvolupada de cavitats i de conductes: des dels anys 60 s'han cartografiat 66 kms de galeries, algunes d'elles amb diàmetres de fins a 10m, i un total de volum de material meteoritzat estimat de 900.000m³. La tardor de l'any 1248 es caracteritza per haver sigut excepionalment plujosa (s'ha recollit en les cròniques històriques que el ví va sortir molt aigualit degut al poc grau del raïm). El sistema kàrstic del Mont Granier estava literalment ennuegat, amb grans quantitats d'aigua circulant per l'interior, i amb una recàrrega molt important (més aviat una saturació) dels aqüífers. Aquesta gran quantitat d'aigua hauria tingut com a resultat, entre d'altres, de saturar els estrats margosos valanginians (a la imatge 4, abreviat com "Haut." de Hauterivià-Valanginià).
Un "petit" despreniment a l'estrat de calcari urgonià (a la imatge 4, abreviat com "Urg"), que forma la part superior de la muntanya, tingué lloc com a detonant de tot el procés. "Petit" no seria la paraula que qualificaria el despreniment, ja que s'ha estimat el seu volum en 5 milions de , i això no és poc. Però si el comparem amb els 500 milions de del total del conjunt despreniment-esllavissada, veiem que constitueix només un 1% del volum total mobilitzat, i això és relativament poc. La causa d'aquest despreniment podria haver sigut, com van suggerir Goguel i Pachoud, un petit moviment sísmic que hagués sacsejat un gran bloc a punt de caure (la paret és un veritable puzzle: un sistema de fractures i de falles fa del Mont Granier un veritable terrós de sucre). Una causa més probable és la meteorització química del calcari (degut a les fortes pluges i l'extraordinària activació del sistema kàrstic) fins arrivar a fracturar un gran bloc que ja estigués a punt de caure, desenganxant-se de la paret per començar una caiguda lliure. En el primer cas el detonant és mecànic i en el segon cas, químic. Com que a l'època no tenien escàners LIDAR per mesurar l'evolució de les parets, s'accepta la segona explicació com a més lògica i probable. En tot cas, la cicatriu d'aquest primer despreniment encara és ben visible (imatge 7).

Imatge 7: La cicatriu que deixà el despreniment encara es pot veure actualment, a la part esquerra de l'estrat calcari (Uii). Els blocs van caure directament sobre el sòcol margós (H). (font: Geol-Alp)

Aquest despreniment provocà la caiguda de nombrosos blocs directament sobre l'estrat margós situat just per sota de l'estrat calcari. Aquest estrat margós consituïa precisament el peu de la paret N, que cabussava moderadament (uns 12º) cap a l'Est. Aquest estrat margós, a part d'estar molt fragmentat degut a la presència d'un complex sistema de fractures i de falles, aquella nit en particular estava saturat d'aigua, i els impactes dels blocs caiguts pel despreniment van ser suficients per desestabilitzar gran part de l'estrat sencer (amb uns gruixos que van dels 50 als 150m) al llarg d'una àrea considerable. La desestabilització tingué per resultat la mobilització de l'estrat, que actuà com un lubricant i lliscà literalment pendent avall seguint el pla de cabussament. Tot el conjunt plegat, una barreja de blocs calcaris i margues saturades d'aigua, s'accelera pendent avall a una velocitat que arriba fins als 60 km/h, esdevenint una enorme colada de fang a mida que va acostant-se a la vall.
Però el que ve ara és un succés encara més interessant, ja que aqui intervenen uns factors no mecànics dificilment deduïbles per simple lògica, i que no foren compresos fins fa poc. Gràcies a uns sondatges realitzats per un equip de la Université de Savoie per estudiar el traçat del TGV Lió-Torí, es descobreix que la superfície on s'ha acumulat el material procedent de l'esllavissada és molt més gran del que es creia, i que una basta zona perifèrica a la zona d'acumulació de blocs és el resultat de l'acumulació d'una gran colada de fang. Aquesta colada, per les seves grans dimensions i pel fet que ha lliscat per una basta superfície amb feble pendent, no pot explicar-se per causes mecàniques.
La velocitat a que es desplaçaren les margues, saturades en aigua, en el seu viatge cap al fons de la vall (60 km/h), provocà una fricció que escalfà l'aigua intersticial fins al punt que aquesta es transformà en vapor (aquest fenòmen és anomenat tixotropía). Aquest vapor creà una mena de capa-coixí que facilitava el lliscament del material, accelerant la colada de fang, ara molt més fluida. La colada arribà molt més fàcilment fins les parts més baixes de la vall, adaptant-se a la topografia i engolint tot el que trobava al seu pas, i deixant rera seu un rastre de sediments amb gruixos que van des dels 10 fins als 40 metres.

Imatge 8: Representació 3D de l'esllavissada i de la posterior colada de fang que sepultà tots els terrenys des de la base del Mont Granier fins als pobles de Les Marches i de Myans (font: LGHAM, Université de Savoie, -ara EDYTEM-).

L'únic obstacle que trobà la colada de fang, i que realment aconseguí parar-la (a part de la verge negra de Myans) era el sistema de tills morrènics que hi ha a la vall, que amb una orientació SE-NW, estan disposades transversalment a la direcció en que es desplaçava la colada.
Aquesta colada de fang, juntament amb les restes del material arrancat de les parets del Mont Granier, han format una capa de material d'entre 10 i 40 metres al fons de la vall, que ha esdevingut la topografia actual.
Aquest tipus de fenòmens, encara que de magnitud catastròfica, poden reproduïr-se en el futur, encara que no s'espera que es reprodueixin en les parets del mateix Mont Granier, ja que aquesta esllavissada va endur-se el que quedava del flanc d'un anticlinal, i els estrats que afloren a l'actual cara N tenen un cabussament molt feble (menys de 5º), que farien dificil un lliscament similar.
Tot i així, i com que cap hipòtesi es pot descartar, i especialment degut als periòdics despreniments que pateixen aquestes parets (no només el Mont Granier, sinó també en altres indrets del Massís de la Chartreuse) i degut també al fet que hi continua havent assentaments a la vall, un equip de la Universitat de Savoia continua vigilant l'evolució de la paret i en especial de les seves fractures. Durant els anys 1990 es van col.locar una sèrie de fisuròmetres, que ténen per missió mesurar l'evolució de certes fractures i falles.

Imatge 9: Extensiòmetre o fisuròmetre col.locat en una fractura del Mont Granier per mesurar eventuals obertures (font: Académie de Grenoble).

L'any 1995, després d'un episodi de fortes pluges i d'una sèrie de petits moviments sísmics, de fins a 3 en lescala de Richter, van registrar-se obertures de fins a 3,5cm en una de les falles estudiades.



Conseqüències en el paisatge actual.
Descriuem aqui de manera molt resumida una sèrie de conseqüències en el paisatge de l'esllavissada del 1248, tema més aviat d'interés geogràfic que no pas geològic:

-A conseqüència de l'acumulació del material al fons de la vall, que sepultà nombrosos rierols, el sistema hidrològic de la regió ha canviat, sorgint nous rierols i fins i tot un sistema aqüífer propi, que en les surgències s'ha traduït en l'aparició d'alguns petits llacs que no existien abans de l'esllavissada, a destacar el lac Noir, el lac de Pères i el lac de Saint-André. Podeu veure'ls citats a la imatge 6.

-Degut a les supersticions de l'època, i potser com una manera de passar pàgina o d'intentar canviar les coses, es van invertir alguns topònims: el Mont Apremont va passar així a anomenar-se Mont Granier, i el nom de Apremont va passar a anomenar un poble (i un terroir).

-Com ja s'ha explicat, el material acumulat per la colada de fang ha donat lloc a dos terroirs del Vin de Savoie: l'Apremont i l'Abymes. La regió, com a productora vinícola, s'ha vist beneficiada per l'esllavissada, ja que abans d'aquesta es produía molt menys raïm degut a l'escassetat de terrenys.

-Amb la ciutat de Saint-André totalment sepultada, i amb els seus habitants morts, la capitalitat de Chambéry no va tenir rival, és per això que avui en dia la capital de Savoia és Chambéry.

I per acabar, poso algunes fotografies pròpies del paisatge actual:

Vista del Mont Granier des de la seva base, a les parts on la colada de fang va sedimentar. Aquest gran bloc del tamany d'una gran casa que hi ha al mig de la vinya, és l'anomenada "Pierre Hachée", perfectament documentada i fins i tot indicada als cartells de la carretera. És un dels molts blocs de calcari Urgonià que van quedar disseminats pel territori.

Mirem on mirem trobem blocs acumulats pertot arreu. Massa grans com per ser moguts, han configurat el paisatge i els terrenys (vinyes i camps), i els assentaments humans (cases, camins i carreteres), que han hagut d'adaptar-se a l'existència d'aquests blocs.

El paisatge actual es caracteritza per ser molt irregular: la superfície és bastant ondulada, més aviat diriem que és una col.lecció de turons, entre els quals s'assenten les cases i les vinyes, i els camins veïnals hi serpentegen sinuosament.

L'actual llac de Saint-André, creat a partir d'una surgència de l'aqüífer que es formà als terrenys sedimentats. Aquestes aigües tenen la seva pròpia signatura geoquímica, caracteritzada per la presència de sulfats. Els voltants del llac s'han aprofitat per fer-hi una base de losirs d'estiu, amb esplanades on fer el pic-nic, pàrking, un camí que voreja el perímetre, cartells que informen de la flora i la fauna, un bar amb terrassa...

El poble de Les Marches va ser parcialment enterrat per la colada de fang, però va sobreviure gràcies a la seva ubicació sobre un till morrènic, que actuà a mode de barrera. La diferència de nivell entre les vinyes i el poble seria més important (com passa a l'altre costat del poble) si no fós per la presència de la colada, que aqui ha deixat un espessor acumulat de fins a 15 metres.

A mida que ens desplacem en direcció al Col du Granier veiem que l'altitud (ens apropem als 1000m) i el major pendent han contribuït a modelar el paisatge, però aquest no deixa de ser resultat de la gran esllavissada.

Aqui també trobem gran quantitat de blocs transportats des de la paret del Mont Granier. La diferència és que ja no es tracta de blocs de calcari urgonià sinó de margues valanginianes (veure imatge 8). Curiosament l'esllavissada va transportar els blocs de calcari (dels estrats superiors) més lluny que els blocs margosos (dels estrats inferiors), a l'inversa del que passa en les esllavissades amb moviment rotacional.



2 comentaris:

  1. Excel.lent!!
    Quin treball de documentació.

    ResponElimina
  2. Ei, crack, molt bona l'explicació que complementa perfectament el que em vas comentar al cotxe! Salut!!

    ResponElimina