dimarts, 22 de març de 2011

L'esllavissada del Mont Granier del 1248.

El 1248 una gran esllavissada a la cara N del Mont Granier (Savoia, França) sepultà cinc pobles situats al peu de la muntanya, i en destruí parcialment uns altres dos, amb un balanç de víctimes que, segons les fonts, varien de les 1.000 a les 5.000 persones. En tot cas, un dels pobles que fou totalment destruït és el de Saint-André, que llavors competía amb Chambéry per la capitalitat de la Savoia. De fet, aquesta "selecció natural" facilità que avui en dia Chambéry en sigui la capital.


Geografia actual.
El Mont Granier (1.933m) és una muntanya situada al massís de la Chartreuse, un dels massíssos que, juntament amb els Bauges, les Aravis, etc, formen els contraforts calcaris (també anomenats Prealps) externs als Alps penins. L'orígen del massís és similar al dels nostres massíssos prepininencs (Montsec): calcari depositat durant el Cretaci (Mesozoic), i aixecat després durant l'orogènia alpina. Posteriorment, i durant l'època de les glaciacions, els contorns del massís foren erosionats i treballats per la glacera de l'Isère, quina superfície màxima s'elevava fins als 1.000m d'altitud al sud del massís, i als 1.400m al nord. La Chartreuse, de major altitud, partia la glacera en dos parts, quedant el massís al mig, com una illa.
Imatge 1: Mapa que ilustra la màxima extensió de la glacera de l'Isère durant l'Würmià (fa entre 80.000 i 18.000 anys). El massís de la Chartreuse era un vertader escull que separà la glacera de l'Isère en dues parts. Al sud del mapa veiem la situació de l'actual ciutat de Grenoble, per a situar-nos, i al nord del mapa podem veure la situació del Col du Granier: el Mont Granier està situat una mica més al sud del coll (Font: Geol-Alp).
La retirada de les glaceres encetà una nova fase, que encara dura, de fragmentació dels vessants i sedimentació a la vall.
La fragmentació als vessants és deguda al fenòmen de descompressió que experimenten les parets en absència d'una glacera que exercía una pressió constant (postglacial rebound), i que provoca falles i despreniments de material. Un exemple recent el tenim en el despreniment succeït a la cara S de la Dent de Crolles l'octubre de 2010.
La sedimentació a la vall és deguda a l'acumulació del material aportat per aquests despreniments, a l'aparició de les nombroses morrenes i tills que va anar deixant la glacera a mida que es retirava, i a l'acumulació al fons de vall dels sediments arrossegats per l'Isère un cop que la vall ha canviat el seu règim per esdevenir una vall fluvial.
Actualment podem trobar al peu del Mont Granier el terroir d'Apremont, una de les nombroses regions de producció de ví que formen part de la Denominació d'Orígen Controlada de Savoia (Apellation d'Origine Controlée Vins de Savoie). Gairebé la totalitat de les vinyes del Terroir d'Apremont estan ubicades sobre els terrenys que lliscaren vers la vall durant l'esllavissada del 1248.


L'esllavissada històrica.
L'esllavissada tingué lloc la nit del 24 al 25 de Novembre de 1248, quan una enorme porció de la muntanya, llavors anomenada Apremont, es desprengué provocant una enorme esllavissada que després evolucionaria en colada de fang, engolint tot el que trobava fins acumular-se a la riba dreta de la vall de Grésivaudan (tram de la vall del riu Isère situada aproximadament entre Pontcharra i Grenoble), sepultant totalment cinc pobles (Cognin, Vaurey, Granier, Saint-André i Saint-Péron), i destruïnt-ne parcialment dos: Murs (avui en dia anomenat Les Marches), i Myans, on l'esllavissada s'aturà just a l'indret on hi havia una petita capella dedicada a la verge María.


Imatge 2: la primera representació de l'esllavissada, representada a la Chronique de Nuremberg per metge i humanista Hartman Schedel, data de l'any 1493. (font: Alpes magazine)


Segons la interpretació de l'època, l'esllavissada fou provocada pels poders divins, que castigaven així l'avarícia dels savoiards, que "practicaven la usura, la simonia i que abusaven dels viatgers al seu pas per la regió", i que de pas avisaven sobre una inminent catàstrofe que es produiría en breu i quins símptomes ja s'havíen fet notar per tota Europa: la fí del món. L'esllavissada era vista com una mena de lluita entre el bé i el mal, i el fet que s'aturés just davant d'una capella, un miracle. La petita imatge havia estat capaç d'aturar una catàstrofe d'orígen diví, o com a mínim d'orígen sobrenatural, que havia castigat milers de persones. Dos segles més tard el Sanctuaire de Notre-Dame de Myans fou construït al mateix lloc exacte on hi havia la capella. El santuari compta amb la seva pròpia llegenda: "Les moines expulsés du prieuré se réfugièrent dans l'église Notre-Dame de Myans, et prièrent la Vierge, qui arrêta les diables et leur œuvre destructrice au pied de l'édifice religieux" (Els monjos expulsats del monestir van refugiar-se dins l'esglèsia de Notre-Dame de Myans, i pregaren a la verge, que frenà els diables i la seva obra destructiva al peu de l'edifici religiós).


Imatge 3: Aspecte actual de les cares N (esquerra de la imatge) i W (dreta de la imatge) del Mont Granier, vistes des del Col du Granier. Encara avui en dia, passats gairebé 800 anys, la imatge parla per sí sola. A la cara W podem veure la que segurament seria la morfologia de la cara N abans de l'esllavissada, igual que si ens fixem en l'extrem esquerra de la imatge, veiem la continuació del vessant de la cara E.


Il.lustració de l'esllavissada.
Per començar, vegem algunes xifres:
-Superfície recoberta pels materials transportats: 32 km2
-Ample mínim: 2 km
-Ample màxim: 7 km (entre Chapareillan i Saint-Baldoph)
-Distància màxima recorreguda per la colada de fang i materials: 11 km
-Punt més llunyà on arribà la colada: Chignin-Gare
-Espessor dels sediments al punt de màxim material acumulat: 150m
-Espessor dels sediments dipositats a la plana de Myans: 40m
-Volum total dels materials desplaçats: 500 milions de m3

I a continuació, algunes imatges que il.lustren el succés, i que ens permeten fer-nos una millor idea.

Imatge 4: Il.lustració de l'esllavissada vista des de la riba esquerra de l'Isère. Podem veure en groc el perfil que tenia la muntanya abans de l'esllavissada, i abaix, també en groc, la superfície on s'acumulà el material mobilitzat. Les fletxes negres ens indiquen la direcció del moviment que seguí el material. Podem veure també, en lletra itàlica, la situació dels dos pobles parcialment afectats (Les Marches, Myans) i del terroir Abîmes, que juntament amb el terroir d'Apremont, està ubicat totalment dins els límits del material acumulat (font: Geol-alp).
Imatge 5: Representació de la superfície del material arrancat (esquerra) i acumulat (dreta), amb la situació dels principals pobles (destruïts i no destruïts). La diferència amb la topografia anterior a l'esllavissada ha estat reconstituïda, les corbes de nivell representen els valors, en metres, de l'espessor del material acumulat. Podem veure també la situació d'un dels llacs creats per l'esdeveniment, el Lac de Saint-André (font: LGHAM, Université de Savoie -ara EDYTEM-).



Primeres causes atribuïdes: el terratrèmol.
Una de les primers hipòtesis serioses que sorgí, ja deixant de banda les supersticions de l'edat mitjana, atribuí el succés a un terratrèmol.
En efecte, un gran terratrèmol hauria desestabilitzat la paret nord del Mont Granier que, com la resta del massís, ja presentava un gran desnivell i un fort pendent, resultat de l'erosió glacial. Aquesta era l'única raó possible que podia explicar un enorme moviment de massa com el que succeí. D'altra banda, en els reculls històrics de terratrèmols es parla d'un misteriós "terratrèmol de Provença el 1248" que causà 5000 morts. Més tard la recerca permetria identificar el fenòmen, que no estaria ubicat a Provença sinó a Savoia, i que es tractaria en efecte de l'esllavissada del Mont Granier.
La manca de testimonis visuals, degut a que l'esllavissada es produí a mitjanit, impedía descriure visualment els fets, donant lloc a aquesta teoria basada en les suposicions més o menys lògiques, i no a l'observació del fenòmen, que hauria facilitat la seva comprensió.
Estudis més moderns han permés descartar la tesi del terratrèmol, principalment a causa d'aquestes evidències:
-per crear una esllavissada com la que succeí s'ha calculat que hauria calgut un terratrèmol de grau 11 o 12 en l'escala de Richter,
-un tal terratrèmol hauria deixat un rastre destructiu no només al Mont Granier i als seus voltants, sinó també a la Comba de Savoia, i s'hauria fet notar a centenars de quilòmetres,
-no s'ha trobat cap gran falla (o almenys, cap falla del tamany necessari) capaç de produïr tal terratrèmol,
-i tampoc no hi ha registres d'activitat sísmica habitual.


Recerca posterior: la tesi de Goguel-Pachoud.
La teoria del terratrèmol va servir durant molt de temps per a donar una explicació més o menys satisfactòria del fenòmen: quina altra força natural, sinó, hauria pogut partir en dos una muntanya sencera?
Van haver de passar més de 700 anys des de l'esdeveniment per a que una altra teoria, bastant més precisa, arribés a explicar satisfactòriament el que va passar, i sobretot, les causes que originaren el fenòmen, doncs la teoria del terratrèmol ja era més que dubtosa.
En la seva tesi feta l'any 1972 dos geòlegs, Jean Goguel i Albert Pachoud, proposen que, encara que un moviment sísmic hagués pogut tenir lloc, aquest no explicaria la gran destrucció que va tenir lloc, sinó que com a màxim hauria estat el detonant. Les conclusions finals de l'estudi parlen de "un glissement de l'ensemble des terrains sur une surface de stratification des marnes valangi-niennes" (una esllavissada del conjunt dels terrenys sobre una superfície d'estratificació de margues valanginianes). La vertadera causa hauria sigut, doncs, un despreniment a l'estrat superior calcari que hauria desestabilitzat un estrat inferior de margues, o sigui, una mena de reacció en cadena.
Goguel i Pachoud van fer un estudi molt seriós que tenia en compte la geologia del massís, kàrstic, i van estudiar i cartografiar la muntanya, l'esllavissada, el desplaçament, registrant tota mena de dades per poder tenir una visió global del fenòmen, i desenvolupant una teoria que s'ajusta molt a la teoria actual.

Imatge 6: Croquis extret de la tesi de Goguel i Pachoud (1972), mostrant la situació i la composició dels diferents materials mobilitzats per l'esllavissada, així com la nova redisposició de la xarxa fluvial, i la situació dels dos principals llacs creats a conseqüència de l'esllavissada (lac Noir i lac de Saint-André) (font: Académie Grenoble).
Llegenda: 1-Calcari urgonià. 2- Calcari del Juràssic superior. 3- Despreniments recents. 4- Zona de lliscament (Col du Granier). 5- Part superior de la barreja de materials mobilitzats. 6- Zona rica en blocs grans. 7- Zona inferior amb blocs aïllats. 8- Zona de sortida del lliscament. 9- Límits actuals de la paret (Urgonià) del Mont Granier. 10- Cabussament dels estrats.




Hipòtesis actuals i explicació del fenòmen.
La hipòtesi actual ve a dir més o menys el que el 1972 ja van explicar Goguel i Pachoud, però podem precisar una mica més el que, amb tota probabilitat, va succeïr exactament. Aquesta és l'explicació més plausible:
El Mont Granier és una muntanya kàrstica, amb una xarxa molt ben desenvolupada de cavitats i de conductes: des dels anys 60 s'han cartografiat 66 kms de galeries, algunes d'elles amb diàmetres de fins a 10m, i un total de volum de material meteoritzat estimat de 900.000m³. La tardor de l'any 1248 es caracteritza per haver sigut excepionalment plujosa (s'ha recollit en les cròniques històriques que el ví va sortir molt aigualit degut al poc grau del raïm). El sistema kàrstic del Mont Granier estava literalment ennuegat, amb grans quantitats d'aigua circulant per l'interior, i amb una recàrrega molt important (més aviat una saturació) dels aqüífers. Aquesta gran quantitat d'aigua hauria tingut com a resultat, entre d'altres, de saturar els estrats margosos valanginians (a la imatge 4, abreviat com "Haut." de Hauterivià-Valanginià).
Un "petit" despreniment a l'estrat de calcari urgonià (a la imatge 4, abreviat com "Urg"), que forma la part superior de la muntanya, tingué lloc com a detonant de tot el procés. "Petit" no seria la paraula que qualificaria el despreniment, ja que s'ha estimat el seu volum en 5 milions de , i això no és poc. Però si el comparem amb els 500 milions de del total del conjunt despreniment-esllavissada, veiem que constitueix només un 1% del volum total mobilitzat, i això és relativament poc. La causa d'aquest despreniment podria haver sigut, com van suggerir Goguel i Pachoud, un petit moviment sísmic que hagués sacsejat un gran bloc a punt de caure (la paret és un veritable puzzle: un sistema de fractures i de falles fa del Mont Granier un veritable terrós de sucre). Una causa més probable és la meteorització química del calcari (degut a les fortes pluges i l'extraordinària activació del sistema kàrstic) fins arrivar a fracturar un gran bloc que ja estigués a punt de caure, desenganxant-se de la paret per començar una caiguda lliure. En el primer cas el detonant és mecànic i en el segon cas, químic. Com que a l'època no tenien escàners LIDAR per mesurar l'evolució de les parets, s'accepta la segona explicació com a més lògica i probable. En tot cas, la cicatriu d'aquest primer despreniment encara és ben visible (imatge 7).

Imatge 7: La cicatriu que deixà el despreniment encara es pot veure actualment, a la part esquerra de l'estrat calcari (Uii). Els blocs van caure directament sobre el sòcol margós (H). (font: Geol-Alp)

Aquest despreniment provocà la caiguda de nombrosos blocs directament sobre l'estrat margós situat just per sota de l'estrat calcari. Aquest estrat margós consituïa precisament el peu de la paret N, que cabussava moderadament (uns 12º) cap a l'Est. Aquest estrat margós, a part d'estar molt fragmentat degut a la presència d'un complex sistema de fractures i de falles, aquella nit en particular estava saturat d'aigua, i els impactes dels blocs caiguts pel despreniment van ser suficients per desestabilitzar gran part de l'estrat sencer (amb uns gruixos que van dels 50 als 150m) al llarg d'una àrea considerable. La desestabilització tingué per resultat la mobilització de l'estrat, que actuà com un lubricant i lliscà literalment pendent avall seguint el pla de cabussament. Tot el conjunt plegat, una barreja de blocs calcaris i margues saturades d'aigua, s'accelera pendent avall a una velocitat que arriba fins als 60 km/h, esdevenint una enorme colada de fang a mida que va acostant-se a la vall.
Però el que ve ara és un succés encara més interessant, ja que aqui intervenen uns factors no mecànics dificilment deduïbles per simple lògica, i que no foren compresos fins fa poc. Gràcies a uns sondatges realitzats per un equip de la Université de Savoie per estudiar el traçat del TGV Lió-Torí, es descobreix que la superfície on s'ha acumulat el material procedent de l'esllavissada és molt més gran del que es creia, i que una basta zona perifèrica a la zona d'acumulació de blocs és el resultat de l'acumulació d'una gran colada de fang. Aquesta colada, per les seves grans dimensions i pel fet que ha lliscat per una basta superfície amb feble pendent, no pot explicar-se per causes mecàniques.
La velocitat a que es desplaçaren les margues, saturades en aigua, en el seu viatge cap al fons de la vall (60 km/h), provocà una fricció que escalfà l'aigua intersticial fins al punt que aquesta es transformà en vapor (aquest fenòmen és anomenat tixotropía). Aquest vapor creà una mena de capa-coixí que facilitava el lliscament del material, accelerant la colada de fang, ara molt més fluida. La colada arribà molt més fàcilment fins les parts més baixes de la vall, adaptant-se a la topografia i engolint tot el que trobava al seu pas, i deixant rera seu un rastre de sediments amb gruixos que van des dels 10 fins als 40 metres.

Imatge 8: Representació 3D de l'esllavissada i de la posterior colada de fang que sepultà tots els terrenys des de la base del Mont Granier fins als pobles de Les Marches i de Myans (font: LGHAM, Université de Savoie, -ara EDYTEM-).

L'únic obstacle que trobà la colada de fang, i que realment aconseguí parar-la (a part de la verge negra de Myans) era el sistema de tills morrènics que hi ha a la vall, que amb una orientació SE-NW, estan disposades transversalment a la direcció en que es desplaçava la colada.
Aquesta colada de fang, juntament amb les restes del material arrancat de les parets del Mont Granier, han format una capa de material d'entre 10 i 40 metres al fons de la vall, que ha esdevingut la topografia actual.
Aquest tipus de fenòmens, encara que de magnitud catastròfica, poden reproduïr-se en el futur, encara que no s'espera que es reprodueixin en les parets del mateix Mont Granier, ja que aquesta esllavissada va endur-se el que quedava del flanc d'un anticlinal, i els estrats que afloren a l'actual cara N tenen un cabussament molt feble (menys de 5º), que farien dificil un lliscament similar.
Tot i així, i com que cap hipòtesi es pot descartar, i especialment degut als periòdics despreniments que pateixen aquestes parets (no només el Mont Granier, sinó també en altres indrets del Massís de la Chartreuse) i degut també al fet que hi continua havent assentaments a la vall, un equip de la Universitat de Savoia continua vigilant l'evolució de la paret i en especial de les seves fractures. Durant els anys 1990 es van col.locar una sèrie de fisuròmetres, que ténen per missió mesurar l'evolució de certes fractures i falles.

Imatge 9: Extensiòmetre o fisuròmetre col.locat en una fractura del Mont Granier per mesurar eventuals obertures (font: Académie de Grenoble).

L'any 1995, després d'un episodi de fortes pluges i d'una sèrie de petits moviments sísmics, de fins a 3 en lescala de Richter, van registrar-se obertures de fins a 3,5cm en una de les falles estudiades.



Conseqüències en el paisatge actual.
Descriuem aqui de manera molt resumida una sèrie de conseqüències en el paisatge de l'esllavissada del 1248, tema més aviat d'interés geogràfic que no pas geològic:

-A conseqüència de l'acumulació del material al fons de la vall, que sepultà nombrosos rierols, el sistema hidrològic de la regió ha canviat, sorgint nous rierols i fins i tot un sistema aqüífer propi, que en les surgències s'ha traduït en l'aparició d'alguns petits llacs que no existien abans de l'esllavissada, a destacar el lac Noir, el lac de Pères i el lac de Saint-André. Podeu veure'ls citats a la imatge 6.

-Degut a les supersticions de l'època, i potser com una manera de passar pàgina o d'intentar canviar les coses, es van invertir alguns topònims: el Mont Apremont va passar així a anomenar-se Mont Granier, i el nom de Apremont va passar a anomenar un poble (i un terroir).

-Com ja s'ha explicat, el material acumulat per la colada de fang ha donat lloc a dos terroirs del Vin de Savoie: l'Apremont i l'Abymes. La regió, com a productora vinícola, s'ha vist beneficiada per l'esllavissada, ja que abans d'aquesta es produía molt menys raïm degut a l'escassetat de terrenys.

-Amb la ciutat de Saint-André totalment sepultada, i amb els seus habitants morts, la capitalitat de Chambéry no va tenir rival, és per això que avui en dia la capital de Savoia és Chambéry.

I per acabar, poso algunes fotografies pròpies del paisatge actual:

Vista del Mont Granier des de la seva base, a les parts on la colada de fang va sedimentar. Aquest gran bloc del tamany d'una gran casa que hi ha al mig de la vinya, és l'anomenada "Pierre Hachée", perfectament documentada i fins i tot indicada als cartells de la carretera. És un dels molts blocs de calcari Urgonià que van quedar disseminats pel territori.

Mirem on mirem trobem blocs acumulats pertot arreu. Massa grans com per ser moguts, han configurat el paisatge i els terrenys (vinyes i camps), i els assentaments humans (cases, camins i carreteres), que han hagut d'adaptar-se a l'existència d'aquests blocs.

El paisatge actual es caracteritza per ser molt irregular: la superfície és bastant ondulada, més aviat diriem que és una col.lecció de turons, entre els quals s'assenten les cases i les vinyes, i els camins veïnals hi serpentegen sinuosament.

L'actual llac de Saint-André, creat a partir d'una surgència de l'aqüífer que es formà als terrenys sedimentats. Aquestes aigües tenen la seva pròpia signatura geoquímica, caracteritzada per la presència de sulfats. Els voltants del llac s'han aprofitat per fer-hi una base de losirs d'estiu, amb esplanades on fer el pic-nic, pàrking, un camí que voreja el perímetre, cartells que informen de la flora i la fauna, un bar amb terrassa...

El poble de Les Marches va ser parcialment enterrat per la colada de fang, però va sobreviure gràcies a la seva ubicació sobre un till morrènic, que actuà a mode de barrera. La diferència de nivell entre les vinyes i el poble seria més important (com passa a l'altre costat del poble) si no fós per la presència de la colada, que aqui ha deixat un espessor acumulat de fins a 15 metres.

A mida que ens desplacem en direcció al Col du Granier veiem que l'altitud (ens apropem als 1000m) i el major pendent han contribuït a modelar el paisatge, però aquest no deixa de ser resultat de la gran esllavissada.

Aqui també trobem gran quantitat de blocs transportats des de la paret del Mont Granier. La diferència és que ja no es tracta de blocs de calcari urgonià sinó de margues valanginianes (veure imatge 8). Curiosament l'esllavissada va transportar els blocs de calcari (dels estrats superiors) més lluny que els blocs margosos (dels estrats inferiors), a l'inversa del que passa en les esllavissades amb moviment rotacional.



divendres, 25 de febrer de 2011

Tomografia elèctrica i permafrost a l'Aiguille du Midi.

Per a la realització d'un treball que estic fent en una assignatura de la carrera he hagut de buscar un grup de recerca consolidat de la universitat on estudio, per tal de descriure des de dins un projecte, les tècniques que utilitzen, l'equip humà i tècnic, els resultats científics...
En el meu cas vaig adreçar-me a Philip Deline, professor de geografia de la Université de Savoie i membre del laboratori (de la mateixa universitat) EDYTEM, especialitzat en l'estudi de l'ambient i l'evolució dels territoris de muntanya. Un dels treballs principals d'en Philip és l'estudi i la modelització del permafrost en parets d'alta muntanya, i més concretament a l'Aiguille du Midi (massís del Mont Blanc).
Per aquest fí, els dies 21 i 22 d'Octubre vaig anar amb l'equip a l'Aiguille du Midi, on havien de recollir la sèrie de temperatures registrades amb les dues xarxes de sensors tèrmics directes que tenen instal.lades, i realitzar unes mesures amb tomografia elèctrica, una nova tècnica que modelitza la temperatura interna de la roca (així com d'altres paràmetres) mesurant la seva conductivitat elèctrica.
Quina relació té això amb els riscos naturals i geològics?? Doncs encara que no sigui gaire evident, en té, i bastanta: el gel contingut dins les fractures és un element cohesionador de la roca, doncs actua com una espècie de cola. Un augment prolongat de la temperatura pot arribar a fondre aquest gel, deixant més material disponible als versants rocosos i afavorint per tant el risc de despreniments. El causant d'aquest augment de temperatures que ens preocupa no és el gel-desgel, que tot i que és el causant d'una certa gelifracció (o crioclàstia) no passa de ser un fenòmen periòdic i per tant normal en la dinàmica dels versants, sinó que ens referim al canvi climàtic, que fa augmentar la temperatura mitjana no només de l'aire sinó també de la roca, i alterant el comportament habitual d'aquesta, que passa així a ser més fràgil.

Per començar explicaré un parell de coses sobre el permafrost, i principalment sobre el permafrost en parets de muntanya (o vertical), diferent del permafrost en sòls (o horitzontal).
Es considera permafrost tot aquell sòl o paret quina mitjana diària de temperatures se situa per sota del punt de congelació (0ºC) com a mínim durant un any seguit. La zona de referència per a determinar la temperatura no és la seva superfície (anomenada capa activa: la compresa entre la mateixa superfície del sòl o paret, i el sostre del permafrost), quina temperatura oscil.la periódicament al ritme de les estacions, sinó una capa més profunda, allà on les variacions meteorològiques de la temperatura no l'afecten directament, i on l'amplitud de temperatures anuals no supera els 0,1ºC. Podem dir doncs que el permafrost és una capa molt estable tèrmicament, ja que calen diversos anys consecutius de variació tèrmica del clima per a fer-lo reaccionar amb un augment (o disminució) de la seva temperatura.

Model general del permafrost, amb la seva capa activa, el cos del permafrost, i la roca no gelada (més afectada pel flux geotèrmic que pel clima).
Font: MAGNIN (2010).

Però no totes les superfícies reaccionen de la mateixa manera, ja que podem distingir bàsicament entre dos grans tipus de permafrost: el permafrost en sòl (o horitzontal, o polar) i el permafrost en parets rocoses (o vertical, o alpí).
En el permafrost en sòl el gradient tèrmic és fàcil de modelitzar, ja que depen únicament de la profunditat (o distància a la superfície), i s'hi engloben generalment tots aquells sòls o territoris a menys de 0ºC de temperatura o situats a més de 60º de latitud N o S. Els verdaders especialistes en l'estudi d'aquest permafrost son els països nòrdics, Canadà i Rússia, doncs posa problemes principalment a la construcció d'estructures (edificis, ponts, ancoratges...), i el principal perill que presenta és la desestabilització del terreny quan aquesta capa gelada de sòl es fon (amb el contacte amb aquestes estructures, que a la llarga actuen com conductores del calor que contenen o produeixen), deixant de proveïr a l'estructura del sustent que necessita.
El permafrost de paret és molt més dificil de modelitzar, ja que els principals factors que afecten el gradient tèrmic son tres: la profunditat, l'altitud i l'orientació. A més d'aquests, podem citar (encara que de moment no es tenen en compte en els models geofísics): el tipus de litologia, la continuïtat o discontinuïtat litològica de la roca, la possible presència de límits d'estrat, l'estructura interna de la roca, la presència de fisures, fractures i/o falles, la presència o no de gel a les fisures, la proporció d'aigua en estat líquid a les fisures (del total d'aigua present), la circulació d'aigua, la presència de buits (forats, grutes)...



Models bàsics d'un permafrost de sòl (polar) i un permafrost de paret (alpí).
Font: MAGNIN (2010).

L'estudi d'aquest permafrost i sobretot de la seva degradació, com ja he dit abans, té l'interés en comprendre l'evolució del comportament de la roca, en vistes a poder estudiar, i a la llarga predir, l'augment de material disponible que pugui ser susceptible de despendre's, posant en perill territoris situats en menor altitud.
L'exposició a la superfície de parets abans situades dins els flancs de les glaceres és un bon exemple de parets susceptibles d'aquests despreniments. En part degut als fenòmens de descompressió, el conegut postglacial rebound, en part a l'acció del gel-desgel principalment en la seva capa superficial (gelifracció), i en part a la degradació del permafrost intern. D'exemples d'aquest tipus d'esllavissades en tenim per totes les valls de muntanya (als Alps, als Pirineus...), i definir exactament les seves causes no és fàcil, ja que sovint es produeixen per la combinació de dos o tres d'aquests factors.

Exemple de despreniment lligat principalment a la descompressió postglacial (o postglacial rebound): els moviments de massa que experimenta la paret oriental de l'Eiger a partir del 2006.
Font: RAVANEL (2009).

Però un exemple de despreniments que sembla bastant clar que és degut a la degradació del permafrost és l'augment de despreniments i esllavissades que va tenir lloc al massís del Mont Blanc l'estiu del 2003: 135 en total. Aquest any no està caracteritzat per cap augment de l'activitat sísmica, i la majoria d'episodis van ser produïts en absència de precipitacions. La degradació del permafrost sembla ser doncs, una de les causes més probables. Tot i que en els darrers anys s'ha constatat un augment d'aquests fenòmens encara no es pot afirmar que sigui degut al canvi climàtic (caldrien series de dades molt més llargues per poder fer tal afirmació), tot i que sembla ser que si es manté la tendència aquest fet podrà ser comfirmat més endavant.

L'estiu del 2003, marcat per un augment de despreniments al massís del Mont Blanc, observacions paral.leles realitzades a les galeries de l'Aiguille du Midi (a 3777m) i de la Jungfraujoch (a 3500m) van posar de manifest diversos fluxos de circulació d'aigua en fisures habitualment "seques".
Font: GRUBER (2009).

L'estudi del permafrost en paret és un element clau per la comprensió d'aquests fenòmens i per la prevenció dels riscos associats. Però tot i l'evidència de la presència d'aquest element a les parets alpines, fa relativament poc que s'ha començat a estudiar. La primera mesura de temperatura d'una paret amb permafrost data del 1988 a Suïssa, actualment ja complimentada per una extensa xarxa de seguiment: la xarxa PERMOS (Swiss Permafrost Monitoring Network) compta actualment amb 14 estacions de sondatge tèrmic de temperatures subsuperficials a profunditats de 15 a 100m, 5 de les quals equipades igualment amb electrodes per a l'estudi de la roca amb tomografia per resistivitat elèctrica (ERT). També compta amb una xarxa d'estacions que registren la temperatura superficial, i amb 10 indrets que s'estudien sistemàticament per fotografia aèria en blanc i negre i en infrarroig. Els dos resultats més destacables son la confecció (a escala nacional) d'un mapa que mostra l'extensió del permafrost a Suïssa, i la confecció de diversos models de la distribució i evolució del permafrost en les parets de muntanya.

Mapa del permafrost de Suïssa, elaborat (i actualitzat periòdicament) per la xarxa PERMOS.
Font:
www.permos.ch
Model general de permafrost en una paret alpina. Pot veure's la influència dels factors altitud i versant i la distribució del gradient tèrmic.
Font: NOETZI (2008).

A França l'estudi del permafrost en parets d'altitud és encara bastant recent, i la Universitat de Savoia ha fet de l'Aiguille du Midi el seu laboratori. L'equip encarregat d'aquest estudi, que forma part de l'equip II del laboratori EDYTEM (Environnements, Dynamiques et Territoires de Montagne) està compost principalment pel Philip Deline, doctor en geografia, professor titular i responsable de l'equip, en Ludovic Ravanel, doctor en geografia i professor associat, la Florence Magnin, alumne de Master 2 STADDAD, i també d'altres tècnics que intervenen ocasionalment en treballs puntuals. L'objectiu d'aquests estudis és comprendre la relació entre la degradació del permafrost i un possible augment d'esllavissades en els versants d'alta muntanya.
Aquest equip també forma part del projecte europeu PERMANET i de la xarxa PERMAFRANCE, encarregats de l'estudi i monitorització del permafrost, i col.labora amb la Universitat Joseph Fourier (Grenoble), la Universitat de Zurich, la Universitat de Bonn, i l'ARPA (Agenzia Regionale per la Protezione dell'Ambiente, de la Vall d'Aosta).

Visió de la paret N de l'Aiguille du Midi des de l'estació intermitja del telefèric.
Font: imatge pròpia (a partir d'aquesta imatge, i si no s'especifica el contrari, les imatges que segueixen son pròpies).
El treball a l'Aiguille du midi es realitza normalment quan les condicions meteorològiques son favorables, i es compta amb l'ajut de la Compagnie du Mont Blanc, propietària del telefèric, que facilita l'accés. A canvi, tot i que la companyia no forma part de l'estudi, obté algunes dades per al seu propi interés.

Preparatius previs al desplegament per la cara N del pitó central (mitjançant un descens en ràpel) del cable (de color taronja) que connectarà al generador els electrodes que formen part de la xarxa d'estudi per tomografia elèctica.
Per a obtenir les dades per tomografia per resistivitat elèctrica, hi ha diverses xarxes d'electrodes, cadascuna formada per dues línies de 24 electrodes col.locats permanentment a la paret, i separats 1,5m entre sí. Les dues linies que formen cada xarxa estan col.locades, lògicament, a ambdós costats del pany de roca a estudiar. Per exemple, per l'estudi del pitó central, hi ha una xarxa N/S, amb una linia d'electrodes a la cara N i una segona línia a la cara S. Tots els electrodes d'una linia son connectats a la màquina central (generador d'impulsos elèctrics) mitjançant un cable elèctric que té 24 connectors.
Nota: al demanar si el cable té un nom específic, he obtingut la resposta que el nom específic del cable és "le cable", o sigui que per manca d'un nom millor, i ja que la seva utilitat ja ha estat definida, a partir d'ara em referiré a ell com el cable.

Connexió dels cables N i S a la màquina central.
La màquina central, connectada a l'ordinador i als electrodes i alimentada per una bateria de cotxe, és la que genera els impulsos elèctrics. L'ordinador és l'encarregat de definir la seqüència d'impulsos, i de recollir les dades i d'interpretar-les.
La xarxa de tomografia elèctrica, així com els estris necessaris per la seva realització, pertanyen a l'equip de la Universitat de Bonn, format per geomorfòlegs i geofísics. Aquest també s'encarrega de processar les dades. Actualment també realitza estudis per tomografia elèctica a la cara N del Zugspitze (2.962m), als Alps de Wetterstein (KRAUTBLATTER, 2010).

Xarxa d'electrodes de la cara S del pitó central, connectats al cable.
Detall d'un electrode de la cara S del pitó central, connectat al cable amb un dels connectors (petit cable vermell amb pinces als extrems).
Cada electrode consisteix en un simple cargol quin espàrrec és introduït una desena de centímetres a la roca. Per facilitar la conductivitat i evitar la pèrdua de contacte d'algunes parts de l'electrode amb possibles zones "fosques" (on hi hagi pols, microfractures o forats), abans de la seva introducció s'unta l'espàrrec amb una pasta que facilitarà el contacte amb la totalitat de les parets del forat.
Aquests electrodes queden instal.lats permanentment a les parets, i els podeu observar fàcilment sense necessitat de despenjar-vos si pugeu a l'Aiguille du Midi: al llarg de les galeries que hi ha a l'interior del pitó N (al costat dret del passadís a mida que baixeu des de l'estació del telefèric fins al pont) i del pitó central (des de la bifurcació on hi ha la prova dels ARVA i en les dues ramificacions: a la paret dreta en direcció a la sortida de l'aresta NW, i a la paret esquerra en direcció de l'ascensor que du al cim), i també a la paret E, al llarg de la paret situada al costat dret de la passarel.la que du a la terrassa Rebuffat.

Adrián Flores-Orozco (geofísic, Universitat de Bonn) i Anja Drenkelfuss (estudiant màster de geografia, Universitat de Bonn) preparant la seqüència d'impulsos elèctrics de la Tomografia per Resistivitat Elèctrica (ERT).
Xavier Gallach (estudiant de geografia, Universitat de Barcelona i Universitat de Savoia) a la cara S del pitó central, recuperant el cable un cop finalitzada la tomografia.
Umberto Morra di Cella, tècnic de l'ARPA recollint les dades de la xarxa de sensors tèrmics superficials (a 10, 30 i 55 cm de profunditat) de la cara S del pitó central.
A part de la xarxa d'estudi per tomografia elèctrica, l'equip té dues xarxes complementaries de sensors tèrmics que mesuren i emmagatzemen periòdicament la temperatura de la roca.
La Universitat de Savoia té 3 sensors tèrmics de profunditat, que col.locats a les cares NE, NW i S, mesuren 15 punts de medició cadascun, a profunditats de fins a 10m des de la superfície: 30cm, 50cm, 70cm, 90cm, 1,10m, 1,40m, 1,70m, 2m, 2,5m, 3m, 4m, 5m, 7m, 9m i 10m.
L'ARPA (Agenzia Regionale per la Protezione dell'Ambiente, de la Vall d'Aosta), pel seu costat, té una xarxa de sensors tèrmics a poca profunditat, que mesuren 3 punts de medició cadascun, a 10cm, 30cm i 55cm. L'ARPA també fa un estudi similar a les parets del Matterhorn (Cerví).
Aquests aparells (i les seves bateries) estan dissenyats per treballar i resistir condicions extremes de temperatura (fins -50ºC), i acumulen les dades al llarg de tot l'any. L'equip fa excursions periòdiques per tal de recollir la sèrie de dades produïda per cada sensor tèrmic, per al seu posterior enmagatzematge i tractament.

Col.locació per tècnics de l'ARPA d'un sensor tèrmic superficial a la cara W (aresta Cosmiques) del pitó central.
Actualment s'està ampliant la xarxa de sensors tèrmics, amb la col.locació de nous sensors. El procediment (a part de l'acurada selecció del punt precís) és relativament senzill, ja que es tracta de despenjar-se per la paret, fer un forat de 55 cm de profunditat, col.locar el sensor, configurar-lo i posar-lo en marxa. Un període de proves precedeix l'inici de la recopilació de dades.

Exemple de sensor tèrmic superficial (amb medicions a 10, 30 i 55 cm de profunditat) a punt de ser col.locat a la cara W del pitó central.
Els sensors col.locats originalment registren les temperatures, i son accessibles mitjançant un connector per cable a l'ordinador, de manera que per la recol.lecció de les dades cal despenjar-se per la paret i connectar l'ordinador al sensor. Els sensors que es col.loquen actualment, però, son accesibles mitjançant un receptor wifi, així que permeten recollir les dades des de la plataforma superior del pitó central, estalviant la maniobra de ràpel. L'inconvenient és que el sistema wifi, al no fer-se directament amb un cable, pot posar problemes de recepció, segons les condicions meteorològiques, l'estat de la bateria, etc.

Fotografia de part de l'equip internacional d'estudi (d'esquerra a dreta): Florence Magnin (estudiant de Màster de geografia a la Universitat de Savoia), Anja Drenkelfuss (estudiant de Màster de geografia de la Universitat de Bonn), Michael Krautblatter (professor de geografia a la Universitat de Bonn), Umberto Morra di Cella (enginyer forestal, tècnic de l'ARPA, Vall d'Aosta), Philip Deline (professor titular de geografia de la Universitat de Savoia), Andreas Kemna (geofísic, professor titular de la Universitat de Bonn).

A més de la xarxa de tomografia elèctrica i les dues xarxes de sensors tèrmics directes, l'equip té accés a les dades (temperatura, vent, precipitacions, intensitat de la radiació solar, nivologia, etc) de l'estació meteorològica que hi ha a l'Aiguille du Midi.
L'objectiu concret de l'estudi per tomografia elèctrica és aparellar, si és possible, les dades geofísiques amb les dades tèrmiques i climàtiques, per veure si pot obtenir-se una fòrmula que serveixi per modelitzar la temperatura interna de la roca a partir de la realització periòdica de tomografies elèctriques.
L'objectiu global de tots els equips (Universitat de Savoia, Universitat de Bonn i ARPA), però, és de crear una gran base de dades comuna que permeti estudiar i comprendre l'estat i l'evolució del permafrost de l'Aiguille du Midi.

I per acabar, a continuació incloc algunes fotografies del treball del 22 d'Octubre, per tal d'ensenyar únicament el procediment a la cara W del pitó central, on la situació de la línia en condicions diferents a la resta de línies del conjunt (ni està en una galeria de fàcil accés ni en una paret ben vertical sense neu) posen certs problemes sobretot pel que fa a l'accés.

Un dels avantatges que té treballar en aquests indrets extrems és la increïble vista que gaudim des del nostre lloc de treball. A part de la vista al Mont Blanc (des de la terrassa superior), quan treballem a la cara W ens acompanya un paisatge fenomenal, la visió de la pointe Hellbronner, les Grandes Jorasses i del Glacier du Géant.

La localització dels electrodes no és del tot evident, ja que aquesta paret no és tant vertical com les parets N i S del pitó central, i per tant ens cal treure la neu, i eventualment el gel, per accedir a la roca i als electrodes.

Alguns dels electrodes estan situats al costat de la passarel.la directament al buit, de manera que ens hem d'encordar per tal d'accedir-hi amb uns mínims de seguretat. Fa poc que la Compagnie du Mont Blanc ha instal.lat aquesta xarxa de protecció de caiguda de blocs, que ara ens facilita l'accés a la paret.

L'accés a la majoria d'electrodes és bastant còmode, ja que es tracta de fer servir els forats de la xarxa a mode de graons, caminant lateralment al llarg de la paret. Tot i això, cal avançar sempre encordat, i col.locant cada certa distància un mosquetó per on passarem la corda que ens protegeix.

Si la xarxa ens ha facilitat l'accés a la majoria d'electrodes, ens ha obstaculitzat l'accés a un d'ells, que ara queda massa luny per col.locar-hi el cable amb comoditat (gairebé un metre!). Això ens obliga a esmunyir-nos per dins d'un forat de la xarxa, i tot i així hi arribem molt justament. Aconseguiré posar el connector al segon intent: al primer intent el connector no queda prou ben agafat i cau al buit.

Per solucionar aquest problema i fer l'accés més fàcil en les següents ocasions, en Michael fa un forat en un lloc més accessible, i col.loca un electrode que substituïrà el que hem fet servir fins ara.

En Philip ens assegura des de la plataforma que voreja la cara W, assegurat ell mateix a un parabolt situat a la roca.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES:


-GRUBER, Stephan (2009): Le permafrost de haute montagne. Cahiers de géographie. Numéro 8. Année 2009. Collection EDYTEM. Université de Savoie.


-KRAUTBLATTER, Michael, VERLEYSDONK, Sarah, FLORES-OROZCO, Adrián, KEMNA, Andreas (2010): "Temperature-calibrated imaging of seasonal changes in permafrost rock walls by quantitative electrical resistivity tomography (Zugspitze, German/Austrian Alps). Journal of Geophysics Research, vol. 115.


-MAGNIN, Florence (2010): "Modelisation des temperatures des parois à l'Aiguille du Midi. Un état de l'art des connaissances et methodes d'investigation du pergelisol des parois raids de haute altitude. Travail d'etude et de recherche Master 1 STADDAD". Université de Savoie.


-NOETZLI, Jeannette (2008): Modelling transient three-dimensional fields in mountain permafrost.


-RAVANEL, Ludovic (2009): Évolution géomorphologique de la haute montagne alpine dans le contexte actuel de réchauffement climatique. Cahiers de géographie. Numéro 8. Année 2009. Collection EDYTEM. Université de Savoie.


-SWISS PERMAFROST MONITORING NETWORK (PERMOS). Sur internet: www.permos.ch. Consulta realitzada el 7 de Gener de 2010.

dissabte, 15 de gener de 2011

La riuada del càmping de Biescas

El 7 d'Agost de 1996 una riuada al Barranco de Arás va inundar un càmping al poble de Biescas (Pirineu aragonés), destruïnt-lo completament i cobrant-se la vida de 87 de les més de 800 persones que hi estiuejaven.
Malauradament aquest no és el primer episodi de riuada previsible, i per tant evitable, ni serà el darrer.
Un bon exemple d'antecedent és la riuada de Le Grand Bornand, al massís de Les Aravís (Alps francesos), que el 1987 va causar 23 morts en un càmping situat a les vores inundables del riu de Les Bornes. Aquesta lliçó no apresa podía haver servit per evitar una catàstrofe que, si no fós per l'ambició i el desig lucratiu d'algunes persones, no hagués succeït.

Però centrem-nos en Biescas. Què causà aquesta tragèdia? Primer de tot una situació meteorològica excepcional: el 6 d'Agost ja hi havia una alerta per tempesta a l'Aragó, si bé no s'havien previst exactament les zones on aquesta seria més intensa. El 7 d'Agost van registrar-se les precipitacions més intenses a Albarracín, a alguns punts de la vall de l'Ebre i a la zona de Biescas.
A Biescas van registrar-se un màxim de 270 mm en 24 hores (Barranco del Puerto), mentre que al Barranco de Arás el màxim va ser de 252 mm en 24 hores, dels quals el 87% va caure en només 2 hores (de 16 a 18h), i amb una màxima intensitat de 500 mm/h durant 10 minuts.

Esquema pluviomètric de la zona (en mm/24h). El Barranco de Arás està delimitat en color verd al centre de la imatge.
Font: Escuela Superior de Ingenieros de San Sebastián.
El resultat d'aquestes pluges, amb un període de retorn de més de 500 anys, va traduïr-se en una riuada pel Barranco de Arás, que encara que havia sigut objecte d'una restauració forestal per tal de consolidar i retenir el sòl (principalment, plantant nombrosos arbres i arbusts que ara ja eren un bosc ben consolidat) no va poder absorbir aquesta enorme quantitat d'aigua. La riuada va tenir un pic de cabal de 500 m3/s, un volum desmesurat tenint en compte les dimensions del barranc, de perfil encaixat i amb un pendent mitjà del 20%, i va destruïr totes les estructures destinades a contenir les crescudes, arrossegant 13.000 tones de sediments procedents de l'erosió causada per la mateixa riuada però sobretot dels sediments que colmataven les preses que formaven part d'una infrastructura construïda el 1957, preses que la riuada va destruïr (vegeu en els paràgrafs següents).
Els danys son fàcils de preveure: aquesta gran quantitat d'aigua i de sediments (entre els que hi havia gran quantitat d'arbres i de roques) va desbordar el torrent, que inundà el con de dejecció situat a la confluència amb el riu Gállego arrasant tot el que trobava al seu pas, principalment el càmping Las Nieves.
Vista del canal vell, ara restaurat. A l'esquerra pot veure's l'edifici que era la recepció del càmping.

Fotografia del càmping després de la tragèdia. Pot observar-se l'estat com va quedar una caravana.
Font: El Mundo.
Fotografia aèria presa poc després de la riuada. A l'esquerra pot veure's el canal desbordat, a la part inferior els sediments dipositats per la riuada, i a la part central els arbres que indiquen la posició del càmping.
Font: Euskal Irrati Telebista.
Però no tota la culpa és de la natura, doncs gran part de la responsabilitat recau en una mala ordenació del territori, que permet la urbanització d'una zona que hauria d'haver estat classificada com no urbanitzable. En efecte, ja és un costum habitual la construcció d'aquest tipus d'instal.lacions (càmpings, terrenys esportius, parcs...) en zones no aptes per a la construcció de vivendes. La raó és ben senzilla: cap ajuntament no vol arriscar-se a deixar construïr un edifici que pugui ser arrosegat per una riuada o un allau, però en canvi es permet la ubicació d'estructures per a serveis que no impliquin una residència permanent, pensant que això és menys perillós. Els promotors d'aquestes activitats (públics o privats) poden disposar així de grans parcel.les que al no ser urbanitzables ténen uns preus modests, i els propietaris dels terrenys, ja que no poden urbanitzar-los, poden obtenir un benefici més gran que si els destinen a l'agricultura o a altres activitats agràries. El resultat és que molts càmpings i terrenys esportius estan ubicats en cons de dejecció o en zones inundables.

Però cal dir que per a la construcció del càmping, com per a tota construcció que necessiti un permís municipal, va caldre un informe favorable que certifiqués la seguretat i la idoneïtat d'ubicar tal estructura en tal lloc. Per tal d'obtenir aquest informe (i com l'ajuntament estava interessat en acollir el càmping, per tots els beneficis que aquest aportaria a l'economia local) es va arranjar tota la zona del Barranco de Arás, repoblant amb arbres i arbusts els vessants del barranc, i construïnt uns petits dics de retenció de sediments fabricats de manera tradicional (clavant estaques de boix que contenien feixos de branques de salze) però no per això menys funcionals. Cal dir també que el torrent ja comptava amb 32 preses construïdes el 1957 arran d'una riuada, i destinades a retenir els sediments que duia el torrent (sediments que per cert ningú mai no va encarregar-se de netejar i van anar acumulant-se fins la colmatació). A aquestes estructures cal afegir una canalització del torrent al seu pas pel con de dejecció, que serviria per a fer passar l'aigua "sense causar danys".

Cartell que anuncia la primera fase de la Restauración Hidrológico-forestal del barranco de Arás.
Sistema de dics construïts el 1957 per a retenir les riuades.
Tot i així, també hi havia informes negatius:
-Emilio Pére Bujarral, enginyer forestal llavors cap de secció al Departamento de Agricultura de la Diputación General de Aragón, va emetre un informe el 1986 desaconsellant la ubicació del càmping. Aquest informe va desaparèixer de la llicència de concessió del càmping, i Bujarral va ser arraconat, acusat de "deslleialtat" (cap a l'administració que li paga el sou, se suposa), i forçat a prejubilar-se.
-L'informe Ayala Carcedo de prevenció de riscos naturals (emés 2 mesos abans de la tragèdia) cita el càmping de Biescas com el més vulnerable pel que fa a riscos naturals, i insta a desmantellar-lo inmediatament. Ayala va ser destituït i va morir poc després a causa d'una depresió.
-Pedro Montserrat Recoder, botànic català, ja havia advertit en un article de la Enciclopedia Temática de Aragón de la perillositat de la ubicació del càmping al con de dejecció, alertat per la presència de nombroses plantes d'arç groc (Hippophae rhamnoides), típics d'ambients de funcionalitat torrencial.

El procés judicial posterior a la tragèdia, en el que supervivents i familiars de víctimes buscaven responsabilitats i indemnitzacions, va ser una gran decepció, al basar-se la investigació en dos informes pericials encarregats per l'administració que no teníen cap base científica, ignorant els arguments aportats per geògrafs, geomorfòlegs, geòlegs i hidrogeòlegs. Els supervivents van anar de jutjat en jutjat, fins acabat al tribunal de drets humans d'Estrasburg, on per fí se'ls va escoltar. El resultat és que tot i que el procés penal va exculpar l'administració i el propietari de qualsevol responsabilitat, degut a la "imprevisibilitat de tal succés", finalment el procés administratiu va culminar el 2005, donant la raó als supervivents i familiars que havien seguit fins al final (i oblidant als que havien tirat la tovallola), i obligant la Diputación de Aragón i la Confederación Hidrográfica del Ebro a indemnitzar les víctimes amb gairebé 12 milions d'Euros.

A conseqüència d'aquests fets va prohibir-se la restauració del càmping, i el con de dejecció va declarar-se "zona de perill", prohibint-se tota construcció d'equipaments, i arranjant-se de nou amb una estructura encara més contundent.

Aspecte actual de la canalització al con de dejecció: el canal vell, a l'esquerra, i el canal nou, a la dreta.
Però cal dir que, tot i aquestes mesures, s'ha permés la construcció d'un altre càmping a menys de 5 kms del càmping arrasat, en condicions similars, doncs també està situat en un con de dejecció.
I es que sembla que el ser humà no aprén!!!